Fa més de deu anys, a Fil a l'agulla vam imaginar un espai on aprendre a acompanyar grups des d’un lloc més humà, profund i conscient. D’aquella intuïció va néixer el Curs Triennal de Facilitació, un recorregut de tres anys que combina pràctica, marc teòric i transformació personal.
Avui, 21 persones han acabat el curs, i les seves trajectòries parlen de com aquest camí és capaç de sembrar una nova manera de mirar el món, els grups i una mateixa.
Aquest article recull cinc veus que han viscut el triennal des de llocs i contextos molt diferents. Veus que ens recorden que la facilitació no és només una tècnica, sinó una manera d’estar en relació amb la vida.
Una nova mirada per facilitar i viure
Quan la Nina va arribar al Triennal, treballava com a professora de francès en instituts públics. No buscava canviar de professió, sinó trobar maneres més conscients de sostenir l’aula i les dinàmiques que s’hi generen. Ja havia cursat el Curs anual de Facilitació, que li havia obert la porta a una nova manera d’entendre els grups.
El Triennal li va aportar molt més que eines. “M’ha donat una manera de mirar”, explica. Va prendre consciència de com operen els rangs i els privilegis en les relacions, i també de la força del que queda implícit o no dit en un grup. Això li va permetre sentir-se més present i disponible a l’hora d’acompanyar processos.
A l’aula, aquest aprenentatge es va traduir en més capacitat per crear espais de confiança i seguretat, i per sostenir conflictes com a oportunitats d’aprenentatge. “Vaig començar a veure com la facilitació ajuda a desencallar situacions i a obrir camins més creatius”, diu.
Avui en dia, continua exercint com a docent i la seva vocació d’aprofundir en el Treball de Processos s’ha reforçat. Avui segueix el seu recorregut formatiu cursant la Diplomatura a l'Escuela de Trabajo de Procesos, convençuda que la facilitació és una manera d’entendre les relacions i la vida en moviment.
Per a la Sílvia, psicòloga en l'àmbit educatiu, el triennal va ser una porta a un marc profund per intervenir en grups i situacions complexes. Treballava amb adolescents i equips docents i buscava un llenguatge i unes eines que li permetessin sostenir les relacions i els conflictes de manera més transformadora.
La seva motivació era apropar-se a la facilitació des d’un paradigma nou i formar part d’una comunitat d’aprenentatge compromesa amb el canvi. Del Triennal, destaca la combinació de rigor teòric i aplicació pràctica.
El curs li va confirmar una intuïció: "Qualsevol situació (personal, relacional o organitzativa) pot ser llegida i acompanyada des de la facilitació perquè generi més comprensió i transformació".
En el seu dia a dia, aquesta mirada impregna tant la feina amb grups com l’acompanyament individual. A més, la formació li ha deixat una comunitat viva, i un peergroup que avui continua sent un espai de suport, creixement i pertinença.
Actualment, acompanya grups i organitzacions diversíssimes, i ha desenvolupat pràctiques especialitzades amb dones que han viscut violència. Té el seu propi estudi de psicologia: Sotabosc
|
|
El triennal com a camí vital
Per a la Jana, el triennal no només va ser una formació, sinó una etapa clau del seu procés vital. Venia de gairebé deu anys treballant en una escola de lleure i començava a endinsar-se en l’àmbit de les violències masclistes. Durant la formació va viure processos personals intensos on va transitar una depressió, amb el suport de la comunitat i del mateix marc de la facilitació.
El que la va motivar a fer el curs era continuar aprofundint en la “mirada” de la facilitació: comprendre millor les dinàmiques que ens travessen (com el poder, les opressions i els privilegis) i aprendre a llegir el que passa més enllà del que és visible o explícit en els grups i les relacions.
Entre els aprenentatges més significatius, la Jana destaca la capacitat de posar atenció a les capes subtils de l’experiència, als senyals del cos, i a reconèixer com les estructures socials configuren les vivències personals. Aquest treball també la va ajudar a reconèixer la seva pròpia vàlua, a desactivar la síndrome de la impostora i a confiar en la seva manera d’acompanyar.
Avui treballa en un Servei d’Intervenció Especialitzada en violències masclistes, on integra paraula, cos, moviment i dibuix com a llenguatges terapèutics. Explica que el Triennal ha estat clau per afermar el seu camí professional i per construir una manera d’estar en la relació sostinguda, conscient i transformadora.
Quan la Gina va iniciar el Triennal, ja treballava en mediació penal i comunitària i en processos de justícia restaurativa. Tot i això, encara no se sentia plenament facilitadora. El curs va ser un punt de gir: la va ajudar a reconèixer les seves habilitats, a veure els seus punts cecs i a connectar amb una manera de facilitar coherent amb qui és i amb els seus valors.
El que la va portar al Triennal va ser la curiositat i el desig d’entendre més profundament les relacions humanes i els conflictes. Venia de l’antropologia i de la justícia restaurativa i va trobar en el Treball de Processos un marc que li permetia arribar a l’arrel de les tensions, amb més consciència i sensibilitat.
Entre els aprenentatges més rellevants, destaca la confiança en la pròpia veu i el marc d’anàlisi que li permet llegir allò visible i també el que queda implícit en els grups. El treball interior, diu, s’ha convertit en una eina indispensable tant personal com professional.
Avui facilita converses difícils, conflictes comunitaris i processos institucionals sense perdre’s en la intensitat o en les dinàmiques de poder. Sent que la mirada que va desenvolupar al Triennal forma part d’ella: la sosté en la feina i també en la vida.
Una manera de viure i treballar amb els grups
Quan el Xoán va començar el Triennal, era docent de secundària, i continua sent-ho. Amb el temps, ha incorporat també formacions a professorat en pràctiques restauratives i gestió d’aula, utilitzant les eines de facilitació que ha après en el seu recorregut formatiu amb Fil a l’Agulla.
Va arribar al curs amb el desig de créixer personalment i guanyar més llibertat com a persona i com a home. La curiositat pel Treball de Processos i la consciència que anava adquirint el van sostenir en el camí, i amb el temps va veure que tot això podia posar-ho al servei del seu entorn.
A través de la formació, ha après a acompanyar grups amb més curiositat i menys autoexigència, a mirar les seves inseguretats amb compassió i a tractar-se i tractar els altres amb més cura: “La facilitació m’ha ajudat a recuperar la confiança en la humanitat i en la força que tenim per evolucionar juntes”, diu.
A l’aula, això es tradueix en una manera d’estar més connectada i present: acollint la complexitat, veient el conflicte com una oportunitat i reconeixent l’alumnat com una font inesgotable d’aprenentatge. La facilitació li ha permès retrobar sentit, lloc i il·lusió en la seva professió.
|
|
Les històries de la Nina, la Sílvia, la Jana, la Gina i el Xoán parlen de contextos diferents, però tenen un fil comú: la facilitació com a manera de transformar relacions, organitzacions i a una mateixa.
Aquest any comencem la 8a edició. Si sents que aquest camí podria ser per a tu, et donem la benvinguda a explorar-lo.